Planeta de Cuines

25 de juliol de 2010

El Planeta s'atura uns dies

per fer tasques de manteniment i descansar.

Però no patiu, al final de les vacances tornarà a girar per recollir totes les vostres receptes.

Bones vacances a tothom!

Anna
Llepadits

Croissants mini farcits amb cabell d’àngel

croissant de cabell d'angel

Tal i com us vaig dir en la Coca de Llavaneres, amb els retalls de la pasta de full que em va sobrar, la coca es quadrada, per tant sobraven 8 retalls vaig fer aquests crossaints petits farcits de cabell d’angel. Son molt fàcils de fer i més de menjar!

Preu aproximat per ració: 0.08 €

Ingredients:

8 tires de pasta de full
8 culleradetes de cabell d’àngel
1 ou per pintar

Elaboració:

Posem la pasta de full estirada i al principi d’un extrem li posem el cabell d’àngel, enrotllem sobre si mateix i el pintem amb ou. El posem en una safata amb paper de coure, sulfuritzat o be un silpat. Escalfem el forn a 190 ºC i els posem fins que veiem que son rossets i cuïts.

El cabell d’àngel en aquest cas l’he comprat fet, però el podem fer perfectament a partir d’una carbassa de cabell d’àngel, sucre i una mica de temps!

Després de fer aquests croissants em queda el dubte de perquè no els fan a els forns o pastisseries? sempre trobes els de crema o xocolata però no cabell d’àngel, si algú ho sap que m’ho digui!

Comparte con tus amigos:

Dolça
No tot són postres a la cuina

Tortuga Gertrudis... salada i bones vacances!

Un dels dies del taller de cuina vam estar parlant de pastissos per a fer a la canalla per l'aniversari.

Aquest any hem fet rebosteria salada, per la qual cosa els vaig explicar unes quantes receptes de pastissos , entre ells la famosa tortuga Gertrudi s.

La Chus, la crack del grup, joveneta, que li agrada la cuina i amb ganes d'experimentar va arribar a casa i va improvisar una GERTRUDIS SALADA per sopar.

Per fer la closca de la Gertrudis va fer uns bracets de gitano salats amb planxes de pa de motlle tallades horitzontals, untades de formatge tipus Philadelphia i penil dolç i salat. Va tallar els bracets en llesquetes d'un centímetre de gruix més o menys.

Va posar paper film en un bol i va distribuir aquestes llesquetes formant la closca,
El farciment és una amanida de tomàquet, ceba, olives anxovades, enciam, rúcula, alfàbrega talladet tot ben petit. Tot ben amanit amb salsa de iogurt.
Omplim la tortuga i la tapem amb llesquetes del braç de gitano salat.
Ho posem a la nevera uns 3/4 d'hora o més.

Amb una xeringa que li van regalar amb el MASCLET de la Festa Major de Reus va omplir unes mitges llunes de sobrassada i les va fer servir per fer les potes. El cap, una altra mitja lluna amb unes olives d'ulls i la boca,una tira de pebrot escalivat.

Amb alumnes com aquesta hauré de plegar, em prendran el lloc!!

Amb aquesta refrescant recepta us deixo per uns dies, me'n vaig a la fresca dels Paisos Nòrdics, espero retrobar-vos a tots quan torni!

BONES VACANCES!!!!!!

24 de juliol de 2010

Maduixa
Salseando en la Cocina

Fettuccini caseros, con piel de calabacín y salsa de menta.

Antes de empezar a enrollarme :-) quiero dar las gracias a Margarida, de quien he copiado la idea de esta receta y ha tenido la amabilidad de permitirme publicarla. Hace pocas semanas nos mostró sus tallarines amb carbassó, y me gustaron tanto que he querido compartir con vosotros mi versión, algo adaptada a nuestros gustos.

Margarida tiene un gusto exquisito presentando sus platos, los llena de dulzura y flores. Pensando como hacer algo parecido, y como no suelo tener plantas decorativas, me decidí por la propia flor del calabacín. Como ya me dijo ella, cual sombrero de Ascot. :-)

La receta que os traigo hoy es de ejecución muy sencilla y rápida. La pasta casera es, bajo mi punto de vista, el mejor invento después del pan. Sabe a todos sus ingredientes y es sabrosa y contundente. No os de miedo meter las manos en la masa, cuando pilláis un poco de práctica es más rápido que bajar al super a comprarla :-). Y seguramente más saludable. Os contaré el paso a paso para que lo hagáis todo casero, pero si no tenéis tiempo, o ganas, os quedarán estupendamente también con pasta ya preparada. El calabacín y la menta también son de cosecha propia, así que el plato de hoy es sano y casero 100%. :-)

Vamos a ello:

Ingredientes para 2 personas:

Para la pasta:

2 huevos (medianos)
200gr. de harina de trigo
4gr. de sal
20 ml. aceite de oliva virgen extra

Para la salsa:

La piel de 1 calabacín
2, 3 o 4 dientes de ajo ( a vuestro gusto)
un par de brotes de menta fresca (podéis sustituirla por hierbabuena)
3 cucharadas soperas de aceite de oliva virgen extra.

Empezaremos por preparar la pasta para que tenga tiempo de reposar. Como ya os he comentado, en otras entradas de pasta, uso una regla que me va muy bien para calcular las medidas, que os comento por si os ayuda. Por norma general empiezo contando 1 huevo (entero) por comensal. A partir de ahí añado el doble del peso del huevo (sin cáscara) en harina. 2gr. de sal por persona, y 10ml. de aceite de oliva por ración. El aceite y el huevo son opciones completamente personales, para enriquecerla. Obviamente se puede hacer solo con harina, agua y sal.

Respecto al tipo de harina, suelo hacerla con harina de trigo duro. Pero leí una entrada de Miriam, de el invitado de invierno, muy interesante, que habla de la conveniencia de la dureza de las harinas para hacer pasta. Os dejo su enlace aquí por si queréis leerlo. Os lo recomiendo. A quienes no la conozcais la recomendación es doble, porque además de unas recetas estupendas, Miriam, hace unas fotografías preciosas.

Si deseáis ver como hacer pasta sin máquina, cortándola a mano, aquí tenéis una receta de pappardelle que subí hace unos meses. Solo tened en cuenta que, para manipularla mejor, es recomendable que la masa sea algo más húmeda, así que fijaos bien en los ingredientes. Cualquier duda que tengáis respecto a la pasta no dudéis en comentarlo, os ayudaré en lo que pueda. :-)

La pasta:

Si tenéis algún cacharro similar a éste os recomiendo que amaseis con él. Si no, haced el típico volcán e integrad los ingredientes con las manos.

Poned los huevos, la sal, el aceite y la harina en el bol y amasad.

Para acabar de integrar bien, y que la masa absorba toda la harina, deberéis amasar un poquito con las manos. Una superficie de madera es ideal y más teniendo en cuenta que debemos evitar usar más harina de la indicada.

Hacedlo durante apenas 1 minuto, o hasta que veáis que la masa es uniforme.

Si se pegara la masa espolvoread algo de harina, pero procurad evitarlo.

En ese momento, remeted los bordes hacia abajo, girando la masa en el sentido de las agujas del reloj y remetiendo 4 o 5 veces. Envolved en un paño limpio (pero no nuevo) de algodón y dejad reposar la masa en la nevera por un espacio de 30 minutos.

Si alguna vez he ido justa de tiempo me he saltado este tiempo de reposo. Pero es aconsejable, la pasta se trabajará mejor.

Recogiendo calabacines:

Os he hecho unas cuantas fotos del calabacín, para que veáis que, a pesar de las circunstancias y de tener la planta temporalmente en un lugar poco adecuado, se ha ido buscando la vida para emparrarse y dar frutos, encontrando el solete que tanto necesita. :-)

Este año el tiesto no es tan grande, por lo que os comenté que tenemos obras en la terraza y poco sitio, aún así se ha hecho preciosa. Por si acaso plantamos dos, y ahora tenemos calabacines por todas partes :-). No es que me guste usar el plural mayestático, es que la cuestión de la huerta es un hobby tanto de mi marido como mío. :-)

En la base de la planta, donde a duras penas toca el sol, nacen muchísimos calabacines, que lamentablemente no llegan a crecer demasiado.

Sin embargo la planta ha recorrido toda la terraza hasta encontrarse los setos donde emparrarse, y donde tiene unas horas de sol por la tarde.

No está aún del tamaño adecuado pero este me valdió perfectamente para la receta de hoy.

Este calabacín lo hemos plantado mediante las propias semillas de los calabacines que obtuvimos el año pasado. Por norma general, cuando queráis recoger semillas para secar y plantar en primavera, debéis esperar que el fruto madure en su totalidad. En el caso de los pimientos deberéis esperar a que se vuelvan rojos, el calabacín basta que alcance un tamaño considerable, tal, que contenga semillas de buen tamaño. En cualquier caso mayor que el de la foto.

Desgranáis estas semillas y las dejáis secar 2 o 3 días sobre un papel absorbente, o de periódico, en un lugar bien ventilado. Una vez secas, como todas las semillas, deben guardarse al abrigo de la luz y la humedad durante el invierno. Nosotros usamos unas probetas de cristal que van con tapón, y a su vez las dejamos en una caja, a oscuras. Pero os vale un simple papel de aluminio. Sí es importante que etiquetéis correctamente las semillas, y no las dejéis más de 2-3 años sin sembrar. Para que las semillas sean viables el fruto debe ser natural, no os valen las semillas de hortalizas compradas en el mercado, que son normalmente híbridas. ...Y a saber cuantas cosas más :-)))

En primavera deberemos rehidratar las semillas, bien sumergiéndolas en agua un par de días, o sobre una cama húmeda. Plantadlas en tiestos lo más grandes que os sea posible, 45cm de diámetro mínimo. Necesita mucha tierra y mucho sol. Cada pepita de calabacín se convertirá en una planta así que, una vez os haya germinado en los semilleros, no plantéis más de una por tiesto.

Estas que veis en las fotos las hicimos germinar en marzo, entre abril y mayo estuvieron en semillero y hacia finales de mayo ya las plantamos en su tiesto definitivo. Ya os subiré una entrada de como es el proceso.

Cortando la pasta:

Pasado el tiempo de reposo de la masa la dividiremos en partes iguales, a fin de estirarla con la máquina.

Aseguraos que la máquina está bien fijada a la mesa de trabajo. Aplastad un poquito, con las manos, los trocitos de masa para facilitar la entrada. Id acompañándola con la mano libre, mientras con la otra usáis la manivela, tanto antes como después de pasar por el rodillo.

Si notáis que se pega, espolvoread algo de harina.

Veréis, la máquina tiene varios grosores que van desde el más ancho, el número 7 en la mía, al más fino, creo que el 1. Como nos gusta la pasta de cierta envergadura, la empiezo a estirar con el número 7 y paso directamente al número 4, cuyo grosor nos gusta más. Y así se queda. Pasadla otra vez para que quede bien lisa, si fuera necesario.

Depositad las placas sobre una superficie, si es de madera mejor, ligeramente enharinada. Muy ligeramente.

Una vez estirada incorporad el complemento cortante.

Este modelo tiene dos tipos de corte, para spaghetti y éste, un poco más ancho, para fettuccini.

Id pasando la masa estirada y con la ayuda de la manivela idla cortando.

La ventaja de hacer la pasta en casa, a parte de la más obvia, es que puedes hacerla del tamaño, grosor y longitud que desees.

Intenta acompañar la masa con la mano libre, para evitar que pueda romperse antes de tiempo.

Os he enseñado ya otros sistemas "apañaos" para secar la pasta, aquí podeis ver como usar vuestra rejilla de horno para ello. Hoy os muestro otro más rudimentario todavía, pero no por ello menos eficaz. Necesitáis una esquina, eso sí :-)

Si algún día me compro un secadero de pasta, decente, os lo enseñaré :-)

La pasta hecha con huevo no debería dejarse expuesta demasiado tiempo por razones obvias, sin embargo, como yo lo congelo todo :-), necesito secarla un poco para hacer nidos que me faciliten su almacenaje.

Hice bastante pasta ese día y la que no utilicé para la receta, la congelé para otras ocasiones.

Si queréis hacer lo mismo, una vez la pasta está algo seca, haced nidos, enrollando la pasta en las manos.

Disponedlos en una bandeja, metedla en una bolsa de tela (o envolvedla en un paño) y llevadla al congelador. Una vez la pasta esté congelada, podéis introducirla en bolsas más pequeñas, sin la bandeja, y sin temor a que pueda romperse o adoptar mala forma.

El aliño:

Mientras tenéis la pasta secando, preparad un aliño con el aceite de oliva, los dientes de ajo, y la menta, bien picados.

Nos encanta el ajo y además irá salteado, pero si no os gusta demasiado podéis poner un solo diente.

Poned a cocer la pasta en abundante agua, un pellizco generoso de sal y un buen chorro de aceite de oliva.

La pasta casera cuece en apenas 2-3 minutos, según el grosor y nuestros gustos. Esta estuvo apenas 3 minutos.

Escurridla y reservadla.

En caso de que no la vayais a utilizar inmediatamente, enjuagadla con agua fría, bajo el grifo, para que pare la cocción. Reservad, bien escurrida, con unas gotitas de aceite en crudo o un poco de matequilla, para evitar que se apelmace y se pegue.

Cortad la piel del calabacín con un pelador de patatas, procurando que tenga un ancho similar al de la pasta.

Colocad apenas unas gotitas de aceite en una sartén y salteadlas a fuego suave. Tened cuidado que se hacen muy rápido.

En cuanto la piel de calabacín tome un poquito de color, apenas un par de minutos, podréis añadir a la sartén el aceite con el ajo y la menta macerados.

Salteadlos brevemente.

Incorporad la pasta e integrad.

Servid y si podéis y os apetece, decorad con alguna flor o brote de menta.

Lo que más me gustó de este plato es que, a pesar de servirse caliente, su aspecto y sabor son muy frescos gracias al aroma de la menta y el colorido de la piel del calabacín. Como soy muy forofa de la menta decidí añadirla también al salteado, con lo que el sabor, para mi gusto, resulta aún más refrescante.

Reservad el calabacín en papel de aluminio y en la nevera. Por la noche os podéis hacer una sabrosa tortilla. :-)

María
Pa amb tomàquet

Helado de cerezas

La heladora del Lidl!!!! ha sido una odisea, pero por fin la tengo.

El día que salió le pedí a mi socio que fuera a por ella a primera hora. Ya se sabe que cuando salen según que cosas, como la panificadora, el microondas, las batidoras de vaso,etc., se agotan enseguida. Pero se le pasó y cuando llegó a la tienda ya era mediodía, vió una, no se fijó en que estaba abierto el embalaje, miró a ambos lados y salió disparado hacia la caja.

Yo llegué por la noche, la desenvolví, me la miré con cariño, ojeé las instrucciones... y entonces lo ví, ¡le faltaba la pala mezcladora! ¡Dios mío!, alguna zorrona la habría sacado de la caja para tener repuesto? o simplemente ésta había llegado sin la pala...

Después del berrinche inicial, elaboré la estrategia necesaria para solucionar el problema. Mañana iremos a otros Lidl a ver si es posible cambiarla. Pero si no fuera así, ésta no la soltamos, llamaré a atención al cliente para que me manden la pala.

Así fue, en todos las tiendas Lidl a las que pudimos ir nos dijeron que las heladoras se agotaron enseguida, que nos devolvían el dinero... ¡el dinero, no! ¡yo quería mi heladora...!

Llamé a atención al cliente, lo primero que me ofrecieron, como en las tiendas, fue devolverme el dinero a lo que yo me negué, así que me dijeron que mandara, sin cargo, la heladora defectuosa y ellos me mandarian la nueva.

Yo ya tenía esta receta en la parrilla de salida, para darle un buen estreno a la ansiada heladora, pero no llegaba. Reclamé, fuí a correos, volví a reclamar... y por fin ayer, cuando volvimos de estar una semana fuera, el portero nos dió el paquete que había llegado de Alemania...¡¡¡la heladora!!!

La receta me la dió el año pasado Mª José, una compañera de l'Associació de Veïns. Es un helado riquísimo, os lo recomiendo!!

Ingredientes:

300 grs. de cerezas
80 grs. de azúcar
120 grs. nata líquida (para montar)
1 limón (el zumo)
1 cucharadita de postre de vinagre de Módena

Lavar bien las cerezas y quitarles el hueso.

Ponerlas en la batidora con el azúcar, la nata, el zumo de limón y el vinagre.

Una vez batido, ponerlo en la heladora y dejarlo 40 minutos, hasta que esté bien mantecado.

Si no tienes heladora, pones la mezcla en un bol tapado en la nevera durante una hora y media. Después al congelador otra vez una hora y media. Sacarlo, pincharlo con un tenedor y volverlo a poner una hora y media más.

Francesc
A la taula i al llit...

UNA LECTORA POC CORRENT

UNA LECTORA POC CORRENT. Alan Bennett. Tit. Or: The Uncommon Reader. Traducció: Ernest Riera. Ed. La Butxaca. Barcelona.

Un dia normal i corrent a la vida de la reina d'Anglaterra. Tot passejant per una part dels jardins de Buckingham amb els seus gossos, descobreix una furgoneta aparcada ben a prop. Es tracta d'una biblioteca ambulant. Forçada per les circumstàncies (hi va a demanar disculpes per la bordadissa dels cans), la reina tria un llibre per a llegir-se'l i això serà el començament. A poc a poc descobreix el plaer de la lectura. Llig de tot, aconsellada per Norman, un xicot que treballa a palau. Es veurà tan atreta per la lectura que, ben aviat, començarà a negligir algunes de les seues obligacions regnícoles. Això suposarà tota una font de problemes per a l'aparell logístic de la Casa Reial, que arribarà a qüestionar-la...
Es tracta d'un llibre divertidíssim, ideal per a l'estiu (o quan t'abellesca). Des que el vaig començar m'hi vaig enganxar i em faltava temps per acabar-lo!! L'autor, Alan Bennett, retrata, de manera irònica i intel·ligent, la vida d'una monarca que s'acosta a la fi dels seus dies. Però no és només això. Hi ha, també, una bona guia de lectura de literatura amagada sota les lectures aconsellades a la monarca i una crítica mordaç als escriptors anglesos, a la institució i a tota mena de personatges que hi viuen i hi treballen. Hi ha imatges memorables sobre les entrevistes de la reina amb els seus primers ministres o la seua relació amb el servei de palau més acostat a la sobirana. Una visió "possible" del que hi ha amagat sota l'aparença de "normalitat" d'una institució que resulta obsoleta en ella mateixa i que, potser per això, és més fàcil d'escarnir, de manera elegant, això sí. No és la típica astracanada antimonàrquica, no. Però et fa veure la monarquia com el que és a tot arreu: una cosa perfectament prescindible, fàtua i caríssima.
Per acabar, li he d'agrair a la bona amiga Queti que me'l deixara, el llibre.

Sara Maria
Delícies del rebost

Salmó marinat amb ceba tendre i vinagreta de taronja

Un altre dels plats estrella de l’Àtica és el carpaccio de salmó marinat amb cansalada (quin salmó i quina cansalada!).
Aquesta recepta del curs de cuina d’estiu de l’Àtica ens ensenya a marinar el salmó però el presenta d’una manera diferent i no menys bona.

Ingredients:
- un tros de llom de salmó net, sense pell ni espines
- sal i sucre al 50%
- ratlladura de pell de llimona i taronja
- oli d’oliva suau
- alls
- ceba tendra
- taronja
- vinagre de Modena
- Sal Maldon i pebre

Barrejar la sal, el sucre i els ratlladures i cobrir el salmó durant 30 minuts tapat amb paper film.

Netejar sota l’aixeta amb aigua freda, assecar amb paper i posar dins un recipient cobert amb oli les pells de la llimona i de la taronja, i els alls amb pell. Tapar amb paper film i deixar marinar un dia per l’altre a la nevera.

L’endemà escórrer l’oli i tallar el salmó laminat, posar-hi sal Maldon i una cullera de soja.

Mentre haurem tallat al ceba tendra en juliana molt fina i l’haurem marinat durant 5 minuts amb oli d’oliva, sal Maldon i vinagre de Xerès o Modena.

Tallem la taronja a daus petits i li haurem afegit un xic de vinagre de Modena reduït (això ho fem al final per què si no la taronja pren mal aspecte).

Posar el salmó al plat i a sobre la ceba en juliana tot amanint-ho amb la vinagreta amb els daus de taronja.

Glòria & Josep
El cafè de nit

CRÒNIQUES BAVARESES - 1 (Mozart)

Amb aquest post reprenem el contacte amb el món blocaire després d’una petita "aturada" que hem aprofitat per visitar Múnic i Salzburg i anar a tres representacions d’òpera al Nationaltheater de Múnic.

La primera representació a la qual vam assistir va ser Le Nozze di Figaro de W.A.Mozart. No cal que reincideixi explicant la meva debilitat per la música del geni de Salzburg, i per aquesta òpera en concret. Aquestes Nozze però, tenien diversos atractius per a nosaltres.

En primer lloc el repartiment. Teníem moltes ganes de veure en directe tant l’Ildebrando d’Arcangelo com el Mariusz Kwiecien. Les expectatives no tan sols no van decebre sinó que van ser superades. Sens dubte són dos dels millors barítons actuals.

Tant l’Ildebrando d’Arcangelo (Figaro) com el Mariusz Kwiecien (Almaviva) van estar extraordinaris, dominant la situació de principi a fi i fent-se seus uns personatges que tantes vegades hem vist representar i no sempre amb l’encert que requerien. Magnífics de veu i de gestualitat, en tot moment van transmetre tot l’encant que requereix la partitura de Mozart i el text de Lorenzo da Ponte.

La part femenina de l’obra no va estar tan brillant. Anem per parts. La Camilla Tilling va resultar una Susanna força creïble teatralment parlant, però en algun moment va faltar-li el “volum” vocal necessari. Tot i això, penso que va estar molt correcta i va tenir intervencions força encertades.

D’irregular podríem qualificar l’actuació de Barbara Frittoli com la comtessa d’Almaviva. Va alternar moments bons i moments més aviat fluixets. Molt millor en el "Dove sono" que en el "Porgi amor", però curiosament, el duet “Canzonetta sull’aria” amb la Camila Tilling va ser del millor.

Una altra cosa ben diferent va ser l’actuació d’Ana Bonitatibus (Cherubino). Per a mi, la millor de la nit juntament amb els dos barítons. Va estar sensacional actuant i especialment extraordinària amb el “Voi che sapete”. Va cantar-lo apianant la veu d’una forma magistral que el públic va saber recompensar merescudament. Va ser un moment d’aquells inoblidables. Sense desmerèixer les grans interpretacions que s’han fet d’aquest fragment, crec que la interpretació de l’Ana Bonitatitbus és un dels que més m’ha emocionat.

També molt interessants la resta dels papers secundaris, destacant la Barbarina de la jove russa Evgeniya Sotnikova.

La direcció de Juraj Valcuha va ser acurada i molt correcta i l’orquestra va sonar francament bé.

Aquestes Nozze di Figaro s’han posat en escena amb una producció austera però original i imaginativa de Dieter Dorn.

Vam sortir de la nostra primera vetllada operística a la capital bavaresa satisfets i amb un molt bon regust de boca per tot el que havíem vist i escoltat.

Contracrònica: a la sortida d’artistes del teatre, el director Juraj Valcuha i l’Evgeniya Sotnikova es van mostrar agradables i atents amb la gent que se’ls acostava. Barbara Frittoli, més guapa i jove que en escena, però “diva” en tot moment. Mariusz Kwiecien simpatiquíssim i xerraire ens va parlar d’un Don Giovanni primer a Bilbao i després a Barcelona. L’Ana Bonitatibus, afectuosa i agraïda, ens va dir que té moltes ganes de venir a Barcelona, però que no té cap oferta (a què esperen!). L’Ildebrando d’Arcangelo segueix tan seductor fora com dalt de l’escenari. No té un no per a ningú que li demana una foto i també ens va parlar de Il turco in Italia i la Sonnambula al Liceu.

Maica
Receptes de la Maica

Els Vins del Penedès

Els vins del Penedès realitzarà un sorteig de 5 lots de 6 ampolles i un cap de setmana a la Casa Rural Cal Peret Parera Promocionar el Penedès és l’objectiu de “Els Vins del Penedès” que a través de la seva web (www.elsvinsdelpenedes.com) sortejarà entre els seus registres 5 lots de 6 ampolles de vi [...]

M. Pau
Quedaràs bé

Pastís de pastanaga i nous

Aquest és un dels pastissos predilectes de la meva filla i, com que avui és el seu aniversari, la recepta va dedicada a ella.
Per molts anys, Núria.
És un pastís lleuger i saludable. Les pastanagues el fan esponjós i les nous li donen un toc cruixent quan el mossegues.
Ja veieu, no té gaires complicacions i és molt fàcil de fer.

Ingredients:

4 ous
320ml d'oli de gira-sol
225g de farina
10 g de llevat químic
350 g de sucre
un polsim de sal
400 g de pastanaga ratllada
125 g de nous picades

Preparació:
Escalfem el forn a 180º.
En un bol posem el sucre, l'oli, la sal i els ous sencers. Ho barregem tot amb un batedor de clares o enganyamarits. Afegim la farina, tamisada i barrejada amb el llevat, de mica en mica i lligant-ho amb el batedor de clares fins que no es vegi res de blanc de la farina....Després hi afegim la pastanaga ratllada i continuem remenant però ara amb una llengua o espàtula.
Un cop estigui tot ben barrejat ens haurà quedat una pasta no molt seca i aquí es on afegim les nous, i continuem remenant amb l'espàtula.
Ho passem a un motlle untat amb oli i el fiquem al forn fins que punxem i surti net.. El temps depèn del forn però jo vaig trigar quasi 1 hora.

Gemma
La Cuina de Casa

Vacances d’estiu

Mica en mica tots els blogs de cuina van penjant el cartell “tancat per vacances”. Arriba el moment més esperat de l’any, el moment de fer maletes i sortir a recórrer món. Descansar, recuperar energies i gaudir del temps lliure sense presses ni obligacions. En definitiva, les tan desitjades i merescudes vacances!

Com sempre, el meu destí és una zona de muntanya de paisatges verds i temperatures més fresques que aquí. Enguany repetim als Pics d’Europa, que ja vam visitar fa un parell d’anys i ens van quedar molts cims pendents… Volem tornar a escalar a les parets impressionants del Picu Urriellu i les muntanyes del voltant. I, evidentment, entre escalada i escalada gaudirem de la gastronomia asturiana, amb la sidra, el cabrales i les quesadas típiques de la zona.

Bones vacances a tots i ens veiem a la tornada!

23 de juliol de 2010

Tiriti
Tiritinyam

Els dolços i els salats als forns de Vinarós

Massitet de Olleta de Verdures, ya ha publicado su libro, “Els dolços i els salats als forns de Vinarós”, ¡nuestra enhorabuena!, felicidades también a Elena y Sergio.

Una vez publicado el libro, y desconociendo si ha plantado un árbol, ahora le queda el tema de tener un niño o niña, o los dos a la vez. ¡Suerte campeón!. La foto es de la revista Cuina.

Laura i Teresa
Com a casa, res!

MELMELADA D'ALBERCOC

Ja veieu, m’enyorava... ara que tinc una estoneta, us poso la melmelada d’albercocs que vaig fer l’altre dia!, la cuina de comacasa-res, continua oberta! És una melmelada que no pot faltar a casa!, m’agrada molt.

Tot i la calor i la mandra de posar-se a la cuina amb l’escalfor, la calor i remena que remenaràs, a l’ hivern s’agraeix haver fet aquest esforç quan obres el rebost i et trobes el resultat!.

MELMELADA D’ALBERCOC

Ingredients:

- 2 kg d’albercocs ( dels bons! No cal que siguin passats de madurs...)
- 800 g de sucre
- Suc d’una llimona i mitja ( si és gran, amb una n’hi haurà prou)
- Mitja branca de canyella
- Pots de vidre, amb tapa de rosca

Preparació:

Rentem bé els albercocs, els hi traiem el pinyol, els pesem i aboquem en una cassola.

Afegim el sucre (jo, de sucre hi poso la meitat del pes d’albercocs, menys una mica menys) La proporció és la que us poso en els ingredients. Per damunt del sucre reguem amb el suc de llimona, i deixem reposar dues hores. La fruita anirà desprenent el seu suc, el sucre s’anirà desfent, i ens quedarà la fruita amb bastant suc. És l’hora d’encendre el foc, no massa fort, i anar coent, remenant de tant en tant. Quan veiem que la fruita ja està tova, passats uns 30 minuts aproximadament, podem triturar-la, més o menys ens agradi. En aquest punt abaixem el foc, afegim la branca de canyella, que ens perfumarà una mica la melmelada i en aquest cas traurà l’acidesa que acostuma a tenir l’albercoc, i deixarem coure uns 40 minuts més, això si, remenant contínuament si no volem que se’ns enganxi!. Quan tenim la melmelada al nostre gust (fem la prova deixant-ne refredar una mica per veure si ja és prou espessa), penseu que quan està freda s’espesseix.
Omplim els pots, que haurem bullit 10 minuts, els tapem bé i els fem bullir 10 minuts coberts d’aigua per fer el buit. Hi ha qui no els bull i els deixa refredar cap per a ball, també per fer el buit, per traure’n l’aire que pugui haver-hi dins. Això són costums! Com més us agradi!

Rosa Maria
Menja sa

Verat en escabetx de cítrics i amanida de germinats

Ingredients per a 4 persones

Escabetx

4 verats mitjans (uns 300g/unitat) **

1 culleradeta de cafè de pell de llimona picada

1 culleradeta de cafè de pell de taronja picada

Un raig de suc de llimona

100 ml d’oli d’oliva

Sal

1 gra d’all

1 fulla de llorer

1 cullerada de cafè de boletes de pebre

Amanida

500g Mezclum de germinats (ruca, créixens, canonges…)

1 Poma (120g aprox)

Sal

Oli d’oliva

Oli de cacauet

Una cullerada de mel

Netejar i filetejar el verat (l’hi podem demanar al nostre peixater). Salar lleugerament els filets.

En una paella posar la meitat de l’oli i l’all aixafat. Quan comenci a daurar-se l’all, afegir el pebre, la fulla de llorer i les pells de cítrics. Automàticament, afegir un raig de suc de llimona, fer arrencar el bull i posar els filets de verat. Recuperar el bull i apagar el foc. Deixar que es refredi i afegir la resta d’oli cru.

Mentre es va refredant l’escabetx, preparar l’amanida. Fer petits daus amb la poma. Assecar i netejar bé els germinats.

Preparar la vinagreta a part, amb l’ajuda d’una forquilla o batedor. Amaniu a l’últim moment, barrejant bé.

Servir el plat amb el verat i l’escabetx. Posar un bouquet d’amanida i acabar amanint, si es vol, amb un fil del escabetx.

** Es té en compte una verat per persona, en cas que a la peixateria només disposin d’exemplars grans podem demanar un filet d’uns 150g/persona

Valoració nutricional per ració individual:

Energia (Kcal)

Proteïnes (g)

Hidrats de Carboni

(g)

Greixos (g)

Fibra (g)

Sodi (mg)

Colesterol (mg)

503

32,1

6,7

2,7

149

108

En aquesta ocasió, us presentem una recepta original que es pot menjar calenta o tèbia, aspecte positiu a tenir en compte durant l’estiu.

Les verats són un peix blau, a l’estiu és el millor moment per consumir-los. És una bona font d’omega-3, àcids grassos essencials de qualitat. Que ens ajudaran a tots, però sobretot a les persones amb problemes cardiovasulars.

Acompanyem el verat amb una amanida de germinats i poma per donar un toc de frescor i completar la recepta amb una bona quantitat de vitamines i minerals que ens ajudaran pel seu efecte antioxidant.

En cas d’hipertensió, podem eliminar la sal de la recepta, al tractar-se d’un escabetx casolà no tindrà excessiva quantitat de sodi.

Si esteu fent una dieta pobre en greixos o controlant les calories, us recomanem cuinar el verat a la planxa i amanir amb l’escabetx, però sense submergir el peix en l’oli aromatitzat.

Per a les persones amb diabetis, es tracta d’una recepta sense glúcids, així que haureu de buscar aquest nutrient en un altre plat del mateix àpat.

Starbase
De Cuina

demonstratio horrorrium atractivus

Divendres, dia de pizza a can starbase. I avui també, dia de pizza al bloc.

Sóc jo que amb el temps perdo més que la roba de color o és un anunci horroròs i alhora entranyable?

Francesc
A la taula i al llit...

EL GATTOPARDO

EL GATTOPARDO. Tomasi di Lampedusa. Títol original: “Il Gattopardo”. Traducció de Pau Vidal. Ed. Proa. Barcelona.

Ens situem a la segona meitat del segle XIX. Una família de la noblesa siciliana més encarcarada, els Salina, viu el trànsit entre la tradició i la modernitat. El príncep Fabrizio, educat en la tradició, no pot deixar d’entreveure que alguna cosa s’està acabant i alguna altra de nova comença. Una modernitat que ell no assolirà. El seu llinatge s’acaba, i ho sap. Què serà de les velles famílies sicilianes en la nova Itàlia del Risorgiment o? Enmig de tot plegat, la història de la transició entre l’un sistema i l’altre simbolitzada en la unió entre el seu nebot Tancredi i la bellíssima (però burgesa) Angelica. Tot un retrat de la vida siciliana entre dues èpoques successives que serveix, alhora, per reflexionar sobre diversos aspectes de tota la política i la història europees del moment.

Es tracta d’una de les novel·les més famoses de la literatura italiana. L’única obra de Tomasi di Lampedusa. Inspirada en diversos personatges de la seua pròpia família, no la va poder veure publicada.

L’edició de Proa recull la darrera versió de la novel·la i, a més, un prefaci i uns annexos molt i molt interessants que ajuden moltíssim a contextualitzar l'obra i entendre’n alguns perquès.

La traducció de Pau Vidal utilitza diversos registres per caracteritzar els personatges. Així, per exemple, per al sicilià que usa el príncep Fabrizio quan parla amb els pagesos, utilitza el mallorquí: “Heu duit qualque cosa?”. Pel contrari, el “napolità” que parla el rei, es veu materialitzat en registre valencià: “Salina, què estàs de broma? Ja saps que a Caserta estàs en casa. En ta casa [...]. I les xiques, què fan?”.

De Tomasi de Lampedusa és una frase que apareix al llibre i que, segur que haurem escoltat més d’una vegada i no en sabíem l’origen: “Si volem que tot quedi com és, cal que tot canviï”. Tota una filosofia política condensada en uns pocs mots.

És un llibre magnífic que no te’l pots deixar fins que te l’acabes i, llavors, encara voldries llegir-ne més.
Hi ha, també, una bona versió cinematogràfica de la novel·la, dirigida per Luchino Visconti.

22 de juliol de 2010

Jose
Tapas...Tras...Tapas

BIZCOCHO AL ESTILO DE CARRIÓN DE LOS CONDES

Buscando una receta sencilla de hacer para las últimas horas del día en las que a veces estamos más cansados de la cuenta, comencé a indagar en mi ya numerosa biblioteca. Sí, a veces, también apetece pasar las hojas de los libros, oler el aroma que desprenden. No todo va a ser Internet. En el fondo, soy un romántico para esto de los libros.

Tengo varios libros de gastronomía monástica y en uno de ellos, La cocina de los conventos, editado por Círculo de Lectores, hallé la receta de unas magdalenas del monasterio de Carrión de los Condes. En lugar de elaborar magdalenas, he reconvertido la receta con los mismos elementos, en un bizcocho y el resultado, como se puede ver en la foto, es espectacular. Es como si tuviéramos una magdalena gigante.

Para su realización necesitamos:

Una taza de aceite de oliva
6 huevos
300 grs de harina
300 grs de azúcar
medio sobre de levadura química tipo Royal
la corteza de un limón rallada

En principio, batimos los huevos bien hasta que hagan espuma; agregamos el azúcar y seguimos batiendo; y añadimos la piel del limón rallada. En este punto, yo introduje una variación, pues no puse toda la piel del limón, sino sólo la mitad y lo completé con un chorrito de limoncello, ese licor de limón tan extendido en la región italiana de la Campania.

En el siguiente paso, agregamos a la mezcla anterior el aceite y sin dejar de remover vertimos la harina y la levadura. Batimos bien con unas varillas e introducimos la masa resultante en el molde. En este caso, utilicé el molde de silicona de un cake rectangular, pero podéis utilizar otro tipo u otra forma.

Las magdalenas que elaboran las clarisas en el monasterio de Carrión de los Condes tienen mucha fama, al igual que otros dulces que se elaboran en este cenobio, como las tortas de Santa Clara, los amarguillos, las virutas de San Josçe y la tarta Luisa, un homenaje directo a sor Luisa de la Ascensión, la célebre monja de Carrión, una de las máximas representantes de la mística castellana de los siglos XVI y XVII.

Marta
Pa de nous

Magdalenes de Xocolata i coco...

...les magdalenes de plàtan amb xocolata van agradar!!!...però a mi em va quedar una espineta clavada...i malgrat les poques ganes de repetir unes magdalenes...ho he tornat a fer! Aquest cop xocolata amb coco...demà tinc un sopar d'aquells que no et deixen dur res, però per unes petites magdalenes de xocolata, espero que hi hagi un foradet!

Recepta extreta de "EL libro de oro del xocolate"...va ser un regal de Nadal...i sempre acabo fullejant-lo per veure què puc fer...i la versió...el coco!

Per 30 magdalenes petites i 9 magdalenes grans necessitem:

300 gr de farina
120 gr de xocolata del 70%
120 gr de mantega
1 cullerada de mel de romaní
250 gr de sucre
2 ous
1 sobre de llevat Royal
180 ml de llet
sal
Coco triturat

Precalentar el forn a 180º
Muntar el sucre, la mantega flonja i la mel, afegir els ous i amb les baretes elèctriques acabar de muntar fins que quedi una barreja quasi blanca, afegir el llevat, un pols de sal i la farina, tot tamitzant-ho, i mica en mica afegir la xocolata fosa i la llet. Omplir la mànega pastissera i ho posem dins els motlles. I decorem amb coco per sobre.

Deixar uns 20 minuts les petites i uns 25 les grans.

Queden unes magdalenes flonges i sorprenents!

Bon profit!

Alfons
Les Receptes de StHilari

CAPPUCCINO DE MELÓ A L’ESCUMA DE GORGONZOLA

Hola de nou !!.... l'aturada ha estat tan imprevista com inevitable .... l'ingrés d'un familiar en un dels grans hospitals de la ciutat no només et segresta les hores si no també l'esperit per gaudir-les .. . afortunadament ara, un cop superat l’ensurt, tot recupera la normalitat ........ i amb ella, nosaltres també recuperem aquest viatge "de la polenta al cafè", interromput en el darrer post, amb aquests magnifics gotets d’avui ... un tast molt curt, però amb un paladar força particular que encerta en combinar el sabor intens del formatge gorgonzola i la frescor del meló en la mesura i la quantitat justa per introduir-nos poc a poc en les postres ... unes veritables pre-postres.

....i com que veig que encara hi arribo a temps, amb aquesta recepta m’afegeixo al HEMC d'aquest mes que organitza la Mónica, de "Tentaciones para Todos", amb el lema "Delícias para Fiestas"...

Font: B comme bon

Despatxeu ( per uns 12 gotets)

-1/2 meló tipus Cantalup

-suc de taronja

-15 cc. de mata líquida

-100 g de gorgonzola

-1/2 fulla de gelatina

Preparació

1.- Tritureu el meló, net de pell i llavors, amb un rajolí de suc de taronja i un polsim de sal i pebre, fins obtenir-ne un puré fi. Ompliu els gotets i reserveu-ho en fred .

2.-Poseeu la gelatina en remull. En una cassola feu fondre el formatge amb la nata líquida. Incorporeu-hi la fulla de gelatina hidratada. Passeu-ho per un sedàs ben fi i ompliu el sifó. Incorporeu-hi la carrega de gas i deixeu-ho en fred

Muntatge

En el moment de servir, acabeu d’omplir els gotets amb l’escuma de formatge per sobre i .... gaudiu-ho de gust.

Llú
Sopa de Farigola

Els millors arrossos

Aquest llibre si realment us agrada cuinar arròs, no us el podeu perdre. Jo he estat dinant al restaurant “CASA SALVADOR” de Cullera (València), el restaurant és propietat d’un dels autors del llibre Salvador Gascón, us el recomano igual que a mi també hem van recomanar primer el restaurant i després el llibre, això si, per [...]