En La Zucheriera, uno de mis blogs de referencia, hay un archivo de PDF de diferentes temas, que yo consulto regularmente. En uno de ellos SÓLO PESTO, Mónica explica que:

El adjetivo italiano pesto indica algo desmigado con el pestello, es decir, molido a mano en el mortero. De allí el nombre de una salsa característica de la cocina de Liguria, a base de aceite de oliva virgen extra, piñones, queso pecorino y la hierba más preciada de la región, la albahaca. Las nuevas formas de entender la cocina declinan el pesto en muchas nuevas versiones.

Así que yo hago el pesto de albahaca con la receta de La Zucheriera que es esta:

Ingredientes:

30 hojas de albahaca fresca
1 diente de ajo
1 vaso de aceite de oliva virgen extra
50 grs. de queso pecorino (se puede sustituir por parmesano)
30 grs. de piñones
una pizca de sal

Se deberían majar todos los ingredientes a mano en un mortero de mármol, pero una buena alternativa es dejar enfriar el vaso de la batidora en el congelador durantemedia hora y triturar todos los ingredientes hasta obtener una crema. Si se quiere menos espesa, basta con añadir unas cucharadas del agua de cocción de la pasta.

---

Es defineix el restrenyiment com l’evacuació anormal, infreqüent i difícil dels excrements. Però donat l’ampli marge d’hàbits intestinals normals, resulta molt difícil definir el restrenyiment amb exactitud, ja que la freqüència normal varia d’una persona a l’altra. A més a més, també es considera restrenyiment quan la consistència de les femtes és molt dura i/o va associada a molèsties o a un gran esforç per a defecar. A la pràctica s’utilitza com a criteri més objectiu la freqüència de la defecació i es considera restrenyiment quan l’evacuació és inferior a tres cops a la setmana.

Prop del 20% de la població espanyola pateix restrenyiment, del qual el 75% són dones i en el 35% dels casos és crònic.

Són moltes les possibles causes del restrenyiment, tot i que les principals són l’estrès, la vida sedentària i el seguir una mala alimentació pobre en fibra i amb poc consum de líquid.

Altres causes que poden provocar el restrenyiment són:

• Ignorar el reflex de la defecació. Aquest reflex es produeix quan la femta ocupa l’última part de l’intestí. Sovint ignorem aquest reflex, bé perquè no som a casa, perquè no tenim temps, etc.
• Molèsties o dolor a l’hora d’evacuar. Això genera un cercle viciós, donat que els afectats per fissures anals i hemorroides eviten anar al lavabo per evitar el dolor.
• Fàrmacs. Els antidepressius, ansiolítics, o bé els suplements de ferro o calci, entre d’altres, afavoreixen l’aparició del restrenyiment.
• L’ús de laxants de forma habitual.
• L’edat. El restrenyiment és comú en persones de més de 65 anys degut a alteracions de la mobilitat intestinal i sumat al fet de prendre molta medicació, realitzar poca activitat física i del deteriorament mental.

El restrenyiment també és freqüent en dones embarassades, situacions de nerviosisme, cansament o en canvis de costums com passa durant el període de vacances o canvis d’horaris.

Per a tractar-lo, primer de tot cal veure quina és la causa. Com a norma general, el més important és prendre suficient fibra, beure molt líquid i augmentar l’activitat física.

 Una alimentació rica en fibra és aquella que inclou més de cinc porcions de vegetals (fruites i verdures) al dia, cereals integrals, llegums i fruits secs. Si estem acostumats a fer una dieta no gaire rica en fibra, s’ha de començar a introduir progressivament.

Per a que la fibra pugui actuar correctament, és necessari beure abundant líquid, com a mínim uns 8 gots d’aigua al dia. L’aigua ajuda a que la femta tingui la consistència adequada per tal d’evacuar-la de forma correcta i sense esforç.

És important també realitzar activitat física a diari ja que ajuda a enfortir els músculs abdominals i a activar els moviments peristàltics per tal de fer avançar la femta.

Per últim, cal que eduquem el nostre intestí i anem al bany quan tinguem ganes de defecar. És beneficiós habituar-se a anar al bany sempre a la mateixa hora i anar-hi sense presses.

---

Puntual a la cita de cada mes amb la revista CUINA, pel febrer he triat una recepta original i molt fàcil de fer, uns petit fours de mandarina espectaculars:


La recepta és de la secció de postres d’en Jordi Roca, que en aquesta ocasió ens proposa un Joc de Cítrics aprofitant que ara és la temporada d’aquestes fruites tan saludables. Junt amb la mandarina ensucrada, també ens proposa una mousse de llima i xarop d’auró i una aranja amb gingebre, tres dolços ideals per acabar un àpat d’hivern.

Aquesta recepta és de les que m’agraden a mi: fàcil de fer, amb ingredients senzills i un resultat espectacular. A casa fins i tot algú va dir un adjectiu més fort: brutal! Podria resumir el gust i la textura d’aquests grills de mandarina dient que són com una llaminadura fresca; el primer tast és cruixent amb un crec-crec juganer i després hi ha una explosió de suc que t’omple la boca de gust de mandarina. Brutal!

Aquí teniu la recepta:


Bon profit!

---

Aquest cop a Gadgets de cuina varem tenir la sort de gaudir del David Reartes, xef del restaurant Blanc de Tòfona. Ens va fer tres tapes que segur que us agradaran, primer la més sorprenent i especialment deliciosa.

Ingredients:
- massa brisa
- 4 unitats de sardina fumada
- 1 poma grammy smith
- 50 gr. de foie gras micuit o fresc
- sucre
- 200 ml. de reducció de balsàmic

Tallar la massa brisa al gust (al curs la va tallar en rectangles petits de dos dits d’ample) i posar al forn durant uns 12 minuts a 180ºC.

Laminar la poma ben fina amb l’ajut d’una mandolina.

Col•locar en un plat, la làmina de pasta brisa cuita, a sobre la poma, la sardina i finalment el foie (tot a la mida de la massa brisa que hem escollit).

Posar sucre per sobre el foie i caramel•litzar-lo amb l’ajut d’un soplet.

Acabar amb unes gotes de reducció de balsàmic.

La reducció de balsàmic en venen de fetes o bé es pot fer amb 1l de vinagre de mòdena i 100 gr. de glucosa, posar al foc fins aconseguir els 104ºC i llestos.

---

La participación en el HEMC 41 de este mes, dedicado a la cocina latinoamericana, me ha empujado a hacer esta receta que ya había cocinado en algunas ocasiones, la última de ellas, aún recuerdo, para dos antiguas compañeras del trabajo, Virginia y Patri, que tanto disfrutaron de este plato.

La ropa vieja es uno de los distintivos de la rica cocina cubana y es una herencia directa de la cocina castellana colonial. En contra de lo que se pueda pensar, la cocina cubana, a diferencia de la cocina mexicana u otras de la región, es poco picante, y la ropa vieja es el ejemplo más emblemático, que bebe, como váis a ver, de las mismas fuentes que los estofados que hoy día se preparan en muchos hogares españoles.

Para realizar este plato he adaptado la receta propuesta por el escritor René Vázquez Díaz, un extraño cubano que vive en Suecia y que tuve la suerte de conocer hace unos años en la presentación de su libro El sabor de Cuba, editado por Tusquets.

Los ingredientes necesarios son los siguientes:

• Unos 800 grs de falda de ternera
• 2 hojas de laurel
• 1 cebolla grande
• 1 pimiento verde
• Medio pimiento rojo
• 2 dientes de ajo
• sal y pimienta

Para la salsa:

• 5 cucharadas de aceite de oliva
• 1 cebolla
• 1 pimiento verde
• 2 dientes de ajo
• 8 tomates maduros
• 1 chorro generoso de vino blanco
• sal y pimienta

En primer lugar, ponemos la carne a cocer en una olla grande llena en 2/3 partes de agua con sal, las dos hojas de laurel, los dos pimientos verde y rojo cortados en pedazos grandes, los dos dientes de ajo enteros y la cebolla cortada por la mitad.

Inicialmente ponemos el fuego fuerte y cuando comience a hervir dejamos que cueza la carne a fuego lento durante unas tres horas.

Cuando notemos que la carne ya está blanda, la sacamos del caldo y la reservamos para que se enfríe.

Una vez que esté lo suficientemente fría como para manipularla con las manos, entonces las deshilachamos con los dedos. Personalmente, creo que queda mejor trocearlas de manera pequeña con los dedos que no con el cuchicho. Cuando menos, el plato será más auténtico, aunque tengamos que invertir más tiempo en la preparación. Salpimentamos la carne deshilachada.

Para realizar la salsa que acompañará la carne, utilizaremos una sartén en la que calentaremos el aceite de oliva. Cortamos en trozos muy pequeños los ajos, la cebolla, el pimiento verde. Los doramos en la sartén.

Cuando ya estén dorados, echamos en la sartén los tomates cortados por la mitad y el vino y dejamos que cuezan durante unos dos o tres minutos.

Lo metemos todo en un vaso batidor y lo trituramos. Para que no quede muy seco añadimos medio vaso del caldo que utilizamos para cocer la carne.

Finalmente, mezclamos en la sartén la carne con la salsa obtenida y ya podremos emplatar.

---

Quan dissabte al capvespre, en Pere, es va presentar amb aquet turbot, vaig quedar estabornida, doncs havia previst fer Xató.
Era un pecat haver-ho de congelar, estava tant fresc que s’havia de menjar ja!
Sempre l’he fet al forn, també a la cassola, amb suquet, però buscava alguna cosa diferent, així que mirant, mirant ; vaig trobar en el llibre de Cuines de TV•3 “tardor-hivern” una recepta de la Carme Roscalleda , que no és exactament de turbot sinó de llobarro, però em va agradar força. Continuant tafanejant pels blocs, ves per on!, el Cullerot festuc havia fet la mateixa amb turbot, així que vaig pensar: endavant!!
Tot i fent alguna cosa diferent, l’he preparat com sempre que faig un peix al forn, amb patates i ceba a sota.
El que ha canviat i, que a més, queda força bo han estat les olives negres d’Aragó, i una ceba enrossida amb uns daus de tomata i 1 ½ copa de cava.
La recepta, no deia cava, sinó vi, i també deia porro, però jo no en tenia, així que ho he fet amb ceba.
Però la veritat és que ha estat un plat excel•lent, per endavant han anat les Felicitacions.

INGREDIENTS:

2.750 kg rèmol o turbot
½ kg de patates
1 ceba
1 porro o ceba
2 tomates
100 g d’olives d’Aragó sense pinyol
Sal i pebre
Julivert
1 ½ copa de cava

PREPARACIÓ:

Talleu les patates a rodanxes, saleu-les i col•loqueu-les en una plata amb oli, igualment amb la ceba, salpebreu, col•loqueu el turbot a sobre, es cou al forn calent a 200º durant uns 30 minuts.
En un bol a part, barregeu-hi el porro o ceba, prèviament trinxat i sofregit; les olives; el tomàquet saltejat, i les fulles de julivert, el cava. Traieu el peix del ; poseu-hi la barreja i torneu-ho a enfornar.
Deixeu-ho coure tot junt uns 5 minuts més.


Que vagi de gust!!

---

---

Tots tenim esquelets al armari. O millor dit, productes al rebost que no acabem de gastar mai. Que vam comprar en un moment d'entusiasme pensant que eren supersans o supergustosos o superbarats o... i que van envellint lentament al purgatori de la nevera. Amb els productes exòtics, o que hem comprat a un lloc especial, això encara és més traumàtic, perquè una se'ls vol guardar per alguna ocasió especial, vol preparar el gran plat inoblidable que definirà una època i quedarà gravat a la memòria com "el dia en que la Mar va fer bulgur/jerk jamaicà/wontons"... Però el plat sempre es resisteix, acaba no estant a l'alçada, o la por, fins i tot, em paralitza i em fa malgastar el preuat ingredient.

Aquí entra el joc la meva altra especialitat: les verdures que es transformen en una mena de Walt Disney de pa sucat amb oli i entren en un estat d'animació sospesa al calaix del refrigerador. Em fa una ràbia horrorosa que em quedi mitja col. O un sol porro. En teoria, és molt fàcil reciclar les verdures d'un cop de wok, però a la pràctica, a mi sempre m'acaba sortint algun plat sense nom que sempre té el mateix gust. Si això hi afegim la meva minvant afició per la carn, cau pel seu propi pes que els llibres de cuina vegetariana (i en particular, els de cuina vegana, perquè si no tot ho soluciono a base d'ous i formatge) m'encanten.

Ja he parlat moltes altres vegades sobre la meva complicada relació amb el vegetarianisme i no m'hi extendré més. Sempre oscil·lo entre la justícia que penso que se'n desprèn d'aquesta opció (no només per motius de compassió amb els animals, sinó també de respecte amb el medi ambient), l'amor per les nostres tradicions culinàries carnívores (i saber que ser vegetarià, com a opció, és quelcom del primer món i encara recent) i la ràbia que em fan els extremismes i els intents de demostrar certa superioritat moral. He conegut vegetarians que eren solemnes capullos amb els seus congèneres. I, tot i que m'estimo a la meva gata més que a moltes persones -perquè ella també es porta millor amb mi que molta gent-, no perdo de vista que no som iguals (per no esmentar que ella es torna boja amb el pollastre i la tonyina) i que el meu amor és una tria voluntària i arbitrària.

Tot això ho reitero perquè aquests darrers mesos han sortit al mercat espanyol un nombre creixent de publicacions dedicades a aquesta cuina. En general, provenen d'adaptacions de títols anglosaxons. Hi ha la Biblia Vegetariana de RBA -que no he vist, però se suposa que és omnicomprensiva-. Ha aparegut als quioscos una revista anomenada Cocina Vegetariana, que va pel número 5 i ja ha tingut grans encerts, i, en la meva opinió, grans errades. Els encerts: menús de cuiners reputats, com la Ruscalleda, i un intent per treure la crosta "perroflauta" de la cuina sense carn, que es torna així una opció més atractiva que la del discurs clàssics de tofu i pa integral. Les errades: malgrat al principi la línea editorial volia ser més aviat neutra, al número quatre ja van caure a publicar fotos sensacionalistes, com la d'una dona obesa menjant una hamburguesa (ja se sap que tothom qui menja carn és un descerebrat enganxat al fast food). M'agradaria pensar que els periodistes tenim alguna utilitat, quelcom en la nostra formació que marca la pauta entre el què és acceptable i el que no. Perquè vaja, aquí m'ha faltat una certa mà d'algú que no fós fan. Això no es pot fer passar com informació quan és opinió. És el mateix que les portades de La Razón, ni que sigui potser amb finalitats més lloables. A més, hi ha un cert discurs en la revista que associa tot el que és vegetarià -ni que sigui un producte industrial i altament artificial- al que és sa, que inclou temes tan discutibles com les virtuts de la soja.

El llibre que sí he pogut mirar amb calma i m'ha agradat és de la Irene Gelpí, Las mejores recetas de la cocina vegetariana. Crec que la prova del nou d'un llibre d'aquest tema és si les receptes són bones, no si són ètiques des del punt de vista de no menjar carn. I les de la Gelpí ho són. Encara que un no cregui en el crudivorisme (no hi crec gens, la cocció és un dels grans avenços de la humanitat), el veganisme (hi crec, però sota certes circumstàncies de salut i no per a infants), o el vegetarianisme (per a mi totalment vàlid, tot i que no la meva opció), no hi ha motiu per a no gaudir de les seves propostes. Lassanyes, patés. Cuina per a fer cada dia i no patir. Es tracta d'un receptari bastant auster, amb poques explicacions, que probablement dóna per fet que el públic ja sap de què parla. No té fotos, cosa que jo hagués preferit -tot i que sóc del parer que en aquest país es publiquen massa llibres de cuina basats només en fotos impactants- però és clar i senzill, i us pot ser una bona aproximació. Està editat en castellà per Salsa Books, segell germà de Columna i que busca centrar-se en una gastronomia senzilla però no simplista, i que arribi al gran públic. La gent de Salsa -un subsegell de Planeta- creu en això de la gastronomia (la seva cap de premsa, la Núria Alemany, té un blog personal xaxipiruli sobre llibres de cuina) i que busca lectors inquiets. Han creat, per exemple, un grup a Facebook en el que publiquen notícies d'interés gastronòmic, i on em consta que preparan imminentment alguna sorpresa relacionada amb el llibre del que avui us parlo.

---

El darrer mes he anat molt de bòlit amb projectes que podríem qualificar de "protolaborals". Per fer servir un refrany culinari, el més calent és a l'aigüera, i per això prefereixo no avançar-ne res, de moment. Però puc dir que dos d'aquests projectes m'han portat a fer una escapada llampec a Madrid, aquella ciutat que hi ha a l'altre cantó de l'AVE o del pont aeri i que tan llunyana i tan propera resulta. Acollida al pis de la meva amiga Be, la companya de fatigues egípcies, vaig gaudir de la seva hospitalitat i de la de molts altres (el Sark, l'Emea, la Xisca, l'Hombre Malo i encara més gent) que van fer bons tots els tòpics sobre que Madrid és, de fet, una ciutat acollidora on no hi ha estranys.


No és que anés sobrada de temps per a fer descobertes gastronòmiques, així que només us faré unes poques recomanacions: el Mercado de San Miguel, que tot i néixer d'un pelotasso immobiliari és un espai xulíssim, de ferro forjat modernista, en el que es troben botigues de delikatessen, baretos de tapes i taules i cadires per picar. La segona recomanació és una llibreria gastronòmica A punto (disclaimer: un dels socis és germà d'una amiga meva) que em va encantar i aterroritzar a parts iguals (el terror venia de la infinitat de temptacions que albergava). La tercera i la quarta les dedico a sengles restaurants: El Casa Lucas, una taverna castissa però creativa, d'excel·lent relació qualitat preu i l'Oishii, un japonès on gaudir no tant del sushi sinó d'uns magnífics bols de ramen i udon calentons i saborosos.


Apart d'això, d'algun bocata de calamares sense el qual la visita no hagués tingut cap sentit, i d'una nit de cuina i una tarda de brownie, el punt destacat va ser que vaig aprofitar que havia d'anar a FITUR per a fer una ullada a l'oferta gastronòmico-turística dels diferents paisos que s'hi exhibien. I aprofitant que a l'ambaixada de Japó havien de tenir-hi el seu xef fent una demostració de dolços tradicionals, vaig intercanviar-hi quatre frases, gràcies als bons oficis del Hajime Kishi, l'agregat cultural, i la Miki Sato, encarregada de premsa i traductora eventual.

El xef, que es diu Ishikawa Tatsuyuki, ens va fer una magnífica masterclass sobre els wagashi, és a dir, els pastissets tradicionals que solen servir per acompanyar el té. Ens va explicar moltes particularitats. Entre ells, que no es fan servir mai els greixos animals per a preparar-los, i que els dos elements bàsics són l'anko (pasta de mongeta adzuki barrejada amb sucre per a formar una mena de massapà) i el mochi, pasta d'arròs glutinós. Davant de la concurrència va crear formes que recordaven la natura, flors, castanyes, peixos... perquè els japonesos tenen molt present el canvi de les estacions a l'hora de cuinar (abans que vingués l'Slow Food a descubrir-lo). Ens va donar la fòrmula magistral per fer pastes semblants a l'anko amb el que nosaltres triéssim d'ingredients: dues parts de puré de fruita cuita per una part de sucre.

La concurrència no li hagués perdonat que no en repartís (el públic no professional de FITUR és aquest tipus de concurrència) i ell mateix, agenollat sobre una plataforma, va donar un per un cinc cents pastissets que havia començat a preparar a les quatre del matí. En el postpartit em va explicar quatre detalls sobre la seva feina. Porta poc treballant per al ambaixador, només quatre o cinc mesos, i li fa el menjar diari, però sobre tot (i aquí és on em va comentar amb orgull que la seva formació es escoffieriana i que havia treballat en uns quants tres estrelles), que s'encarrega dels dinars oficials, que considera una altra manera de fer diplomàcia. Diu que el menú es tria en funció del convidat, i de vegades es fan plats del seu país. Que la tècnica que més el fascina és la cocció al vapor, perquè requereix un equilibri i una delicadesa molt complicats, i que l'ingredient que més li agrada és... el sake (i va deixar anar una sonora rialla). De la cuina d'aquí, diu que l'ha sorprès la immensa gamma d'ingredients dels que disposem, i que ha de vigilar a no engreixar-se. També em va explicar que el va sorprendre una mica l'interès per la cuina japonesa pels espanyols, però va dir que al sushi nacional encara li queda força camí per recórrer. Volia haver-li preguntat moltes altres coses (principalment, sobre l'abundància d'estrelles Michelin a Tòquio, i, com vaig posar al facebook, si se serveixen Ferrero Rocher a les recepcions de l'ambaixada). Però en aquell moment va entrar l'ambaixador, i tothom va començar a fer reverències de noranta graus. A més, es notava que el pobre xef estava cansat i m'en vaig anar, amb el convenciment que els dinars de l'ambaixada a Madrid han de deixar el Koy Shunka a l'alçada de tasca de barri.


Si us heu quedat amb ganes de provar els mochis, en teniu l'ocasió perfecta aquest cap de setmana. Tant a Barcelona com a Madrid se celebrarà la Mochitsuki Taikai 2010. És costum menjar-ne per a celebrar l'Any Nou a Japó, però aquí la festa es fa una mica més tard per a que hi hagi força quòrum. Ens veiem allà?

---

Si darrere de la Guerra de Troia hi ha Paris amb la seva poma d'or, què hi ha darrere de la meva coca?

---

Sé que potser em sabrà greu a la llarga escriure aquest post, però he de compartir amb vosaltres el que ja és un secret a veus a la nit barcelonesa. La cocteleria que més mola (més gran que el Boadas, menys "adulta" que el Dry Martini, més cèntrica que l'Stinger, amb horaris més amplis que la de l'Hotel Rivoli) és el Milano. Al costat de la cafeteria Bracafé de Ronda Universitat, 35 s'hi obre una estreta escala que baixa a aquest local.

Taules amb sofàs relaxats, còctels impecables, i ambient literari, modern, però no afectat ni snob, acompanyat moltes nit de jazz en directe o de passis de pelis clàssiques. Un lloc on no mirar el rellotge, on demorar-se amb els amics i fer-la petar amb calma. Varietat infinita de marques de beguda, cambrers amables però no pesats, i converses en les que no cal cridar. Sempre us trobareu algú. Un luxe (tot i que els preus, segons què demaneu, acompanyen). Dirigida amb ma de ferro i guant de vellut per un ex barman del Boadas que podria passar per una estrella del Hollywood clàssic.

---

---

---

De Mireia Carbó, la cocinera más dicharachera.

Las clases las reserva Gemma, gracias a ella podemos disfrutar de las recetas de Mireia y de una buena tarde en mejor compañía.

Fáciles y riquísimas!! y como se comentó en clase, crean adicción. Es dificilísimo comer sólo una o dos...

Ingredientes:

150 grs. de harina
100 grs. de queso azul
50 grs. de queso cremoso de untar
50 grs. de maicena
50 grs. de mantequilla
2 huevos
½ sobre de levadura
Pimienta
Flor de sal

Fundir la mantequilla en el microondas y reservar.

Mezclar la harina, con la levadura y la maicena.

Triturar los quesos con uno de los huevos i la mantequilla tibia. Añadir las harinas. Amasar lo justo para que quede homogéneo.

Dejar reposar en el frigorífico durante 30 minutos.

Dar forma a las galletas. Pintarlas con el otro huevo y espolvorear con un poco de pimienta y flor de sal (yo he puesto semillas de lino y sal maldon).

Cocerlas con el horno precalentado a 180º, durante unos 8 minutos.

---

Avui he agafat unes taronges de la meva comarca. Si ja sé que les taronges no són pròpies del Baix Camp, què com les del València i el Delta no n'hi ha... però s'han adaptat a la zona i són molt bones. També he agafat xocolata, aquesta ve de més lluny i ens hem de refiar de l'embolcall i del què hi posa però també sembla de bona qualitat.

• - Un parell de taronges grosses
• - Mitja rajola de xocolata 70%
• -3ous
• -100g de mantega (en pomada)
• -1 got de llet (mida got de vi)
• -200g de sucre
• -200g de farina
• -1 sobre de llevat

Tallem les taronges a rodantxes ben fines i les confitem com us explico aquí.

Agafem la xocolata i la posem a trossos a la TCH i la piquem, no massa petita, V3-5 durant 10 segons, la reservem.

A la mateixa TCH (sense pales):

Sempre a V3.

Primer barregem els ous amb el sucre durant un minut.

Hi afegim la mantega i la llet (1 minut més)

Pel forat de la tapa hi anem posant la farina barrejada amb el llevat fins que vegem que està ben barrejat.

Mètode tradicional:

Amb la batedora barregem tots els ingredients seguint aquest ordre, ous, sucre, mantega, llet, farina barrejada amb el llevat.

Tallem la taronja confitada a dauets i la barregem amb els trossets de xocolata, ho enfarinem una mica i ho aboquem a la massa.

Tindrem un motlle, en el meu cas de corona, preparat perquè no s'enganxi i hi abocarem la massa que posarem a coure, al forn preescalfat a 200º uns 40-45 minuts.

---

---

Soy un enamorado de los gadgets culinarios. Y si algo me para es el espacio limitado que tengo en la cocina para guardarlos. Las máquinas y otros utensilios suelen ayudarnos en las tareas gastronómicas y en un paraíso de las compras como Nueva York y donde, no lo olvidemos, el dólar está más bajo que el euro, no he podido evitar comprar algunas cosillas, algunas de las cuales os presentaré en post próximos con su receta correspondiente. En esta segunda entrega quiero hablaros de las tiendas de utensilios de cocina, los que los norteamericanos denominan Kitchengear for chefs, cooks & gourmets.

La primera y seguramente la más espectacular de estas tiendas es Williams-Sonoma, una tienda aparentemente pija, pero en la que se pueden encontrar auténticas gangas o incluso gadgets que yo no he visto por Europa. De allí me traje un molde para hacer calzone y un kit para hacer galletitas que puedes personalizar con mensajes o con el nombre de la persona a la que quieres deslumbrar con un obsequio inesperado y sorprendente.

La que aparece en la foto es la tienda a la que yo fui. Se encuentra en el 110 de la 7th Avenue ( (212) 633-2203), si bien también tienen una tienda en el 10 de Columbus Circle.

Chelsea Market es un capítulo aparte, porque es un antiguo mercado restaurado y convertido en una galeria dedicada exclusivamente a la comida. Allí encontraréis varias panaderías y pastelerías, una tienda de moda con un bar, una pescadería, una floristería, una librería, varios cafés y un supermercado de productos orgánicos, algo a lo que los neoyorquinos, a decir de lo que hemos visto, se han aficionado bastante.

Entre las tiendas y establecimientos que allí encontraréis figura Bowery Kitchen, una tienda que vende exclusivamente menaje, platos de todo tipo, utensilios de cocina. Todavía me arrepiento de no haber comprado una plancha para hacer tortitas mexicanas. Moldes de todo tipo para pasteles y sus famosos pie. Además, en la tienda suele haber siempre despachando algún latino, con lo cual el idioma no será una barrera. De esta tienda me traje un gadget al que le tenía el ojo desde mi afición a Jamie Oliver, el flavour shacker, un invento del chef británico para mezclar salsas con hierbas.

El Chelsea Market se encuentra en el número 75 de la 9th Avenue (esquina con la 15th street)

Otro lugar en el que podremos comprar comida abundante y del que ya os hablaré en otro post es el Deli Zabar's. Esta tienda se encuentra en la parte de Upper West Side, en el número de 2245 de Broadway Avenue, esquina con la 80th Street. Se encuentra a un lado de de Central Park, justo unas avenidas detras del Museo de Historia Natural.

En la segunda planta de Zabar's podréis mirar y, si lo deseáis, comprar, más de lo mismo de lo que os he reseñado hasta ahora. Es significativa su colección de teteras, algunas curiosas con termómetro incorporado para saber a qué temperatura calentáis el agua.

El último de los almácenes que os aconsejo visitar es Century XXI, aconsejable no sólo para los amantes de los cacharos de cocina, sino sobre todo para los que buscan auténticas gangas de ropa y calzado de marcas muy conocidas a precios muy asequibles. De todos modos, para los que aún así pasan de la moda y de la ropa y quieren ir directamente a los utensilios de cocina, deberán bajar a la planta -1. Estos almacenes son los más fáciles de encontrar, pues se encuentran en la Zona Cero, aquella que resultó devastada por los ataques terroristas del 11-S. La huella de aquella masacre es todavía hoy visible.

---

 

Ingredientes:

• 1-2 solomillos de cerdo
• un dado de mantequilla
• 2 cucharadas de salsa perrins
• 200-250 gr de llenegas laminadas

Salsa

• 1 cebolla roja
• 3 ajos
• 50 gr de puerro
• 2 tomates rojos
• 1 ramillete compuesto
• 50 cc de vino rancio
• 500-750 cc de agua
• sal y pimienta

Chutney de naranja

• 75 gr de cebolla roja
• 2 naranjas
• 100 gr de higos secos
• 100 cc de vinagre balsámico blanco
• 50 gr de azúcar
• 50 gr de azúcar moreno
• 1 cucharadita de café de pimienta rosa

Preparación

Pulir la carne de grasa y pieles, cortar las puntas y reservarlas para la salsa.

Poner un fondo de aceite en un recipiente de fondo grueso y sellar la carne a fuego vivo hasta que adquiera buen color; condimentar, retirar, regarla con la salsa Perrins, poner dos daditos de mantequilla encima de cada solomillo y hornear a 100º durante 25m. Apagar el horno, dejarlos 5m más y después retirarlos, taparlos y dejar enfriar dentro del recipiente.

Rustir en un cazo los recortes de la carne, añadir las verduras laminadas y mantener al fuego hasta que adquiera buen color de rustido; regar con el vino, dejar evaporar, añadir el agua y el ramito; cocer lentamente durante 50-60m., colar y dar densidad con fécula instantánea.

Cortar los gajos de naranja y retirar la piel. Cortar las naranjas, los higos y la cebolla a daditos de 1/2cm. Reunir en un cazo todos los ingredientes del chutney, dar un hervor, bajar el fuego y dejar cocer lentamente unos 30m. Retirar y dejar enfriar.

Saltear las llenegas en una sartén caliente con un poco de aceite y dejar que se evapore el agua; condimentar, añadir un poco de salsa colada y dejar cocer unos minutos; incorporar el resto de la salsa y reservar.

Para servir, cortar la carne a filetes, colocar un poco de salsa, encima la carne, napar con la salsa con setas y una quenelles de chutney alrededor.

---

Ingredientes:

• 1-2 solomillos de cerdo
• un dado de mantequilla
• 2 cucharadas de salsa perrins
• 200-250 gr de llenegas laminadas

Salsa

• 1 cebolla roja
• 3 ajos
• 50 gr de puerro
• 2 tomates rojos
• 1 ramillete compuesto
• 50 cc de vino rancio
• 500-750 cc de agua
• sal y pimienta

Chutney de naranja

• 75 gr de cebolla roja
• 2 naranjas
• 100 gr de higos secos
• 100 cc de vinagre balsámico blanco
• 50 gr de azúcar
• 50 gr de azúcar moreno
• 1 cucharadita de café de pimienta rosa

---

Comença el CARNAVAL i, és per això, que hem d’anar escalfant motors.
Aquest any la Xatonada de la feina ha estat diferent a la dels anys anteriors.
La ubicació ha estat en un lloc diferent, així com la forma i la manera de com fins ara seguíem les colles de les TIETES i les NEVODES.

Des de la prejubilació de l’autèntic company Josep Delgado (el gran Capità), es va formar una nova colla, (unificant varies) encara més nombrosa (xicots i xicotes i més grans de 18 anys de feina), que amb aquesta és la 3ª festa que es duu a terme i, Déu ni do, en poc temps.
Fins ara, cadascuna de nosaltres portàvem alguna cosa del xató, truites, escaroles, i alguna cosa més com estovalles, plats, begudes i tot el que calia per l’autèntica XATONADA. Una servidora s’encarregava de la salsa del Xató i dels seus components: seitons, bacallà, tonyina, olives, etc.

Aquest any, ha estat força diferent, doncs la festa l’han organitzat el company prejubilat JOSEP DELGADO (que té tot el temps del món) i “l’Africano”, tots dos, fan que les Festes siguin inoblidables i diferents.
L’Africano (ell s’autoanomena així), amb les seves trilogies cada vegada més màgiques i divertides, per la qual cosa fa que l’animació i l’expectació sigui un èxit assegurat.
En Josep Delgado ens delecta sempre, amb el seu raig de veu i les seves Paraules d’amor, Pel teu amor (Rosó), Mediterràneo, ranxeres i, tantes d’altres cançons, que fa que les festetes es facin curtes i, que cap de nosaltres voldríem que s’acabés la nit, però hem de tornar a casa.
Val a dir també, que aquest any hem anat els quasi 34 amb un toc de Carnaval, que ha estat la cirera.
La colla de les Tietes (Chicas de Oro) i la de les Nevodes (Las veneno), amb el micròfon, que no el deixem anar, per no dir del xicot de joventut, l’Oriol que les a sap totes.
Axí doncs, aquest any en Josep i l’Africano, van organitzar la XATONADA al bar de “CA’L NOI”, un dels llocs de Sitges, on el Xató és com a casa, a més de poder gaudir, de tot un ventall de fotos i quadres de Festa Major, de la Jove de Sitges, i de tots el balls, fins i tot pots menjar en una de les taules pintades per en SANTIGO RUSIÑOL.
Quan entres a Ca’l Noi, t’endinses en la Festa, si, si, en la Festa Sitgetana.

MENÚ:
Xató, truites, coca de llardons, vi, aigua, moscatell i xerinola.
Tot això com ja us hi explicat amenitzat amb la gran veu d’en Josep Delgado, presentació, trilogia del Far west de la Gran Subur City a càrrec de l’Africano.

Fins la propera!!

PD: Podeu gaudir de la veu d’En Josep Delgado a la Masia de Canyelles, dissabtes nit i també el podeu contractar, es dedica a fer BBC’S.

---